[Feu click ací si voleu l'edició del viatge d'Avelino Almerich].
 |
| Portada del ms. original d'Avelino Almerich (Col·lecció particular). |
Si ens preguntem per què tantes persones -un total de 233-[1], varen partir de l'estació del Nord de València, el dia 26 de gener de 1929, per tal d'anar al poble de la Costa Blava francesa de Menton a retre-li un homenatge a l'escriptor i periodista Blasco Ibáñez amb motiu de l'aniversari de la seua mort, podríem considerar bones les declaracions de Joan Francesc Mira, el qual, en una entrevista publicada al diari Avui, arran de la publicació del llibre “La prodigiosa vida de Blasco Ibáñez”, afirma: “Les masses a València, que el tenien com un messies, anaven als seus mítings, el votaven, participaven en les protestes que instigava i llegien els seus diaris i les seues novel·les. Funda El Pueblo l’any 1894, perquè té la necessitat de tenir una influència pública dins del camp del republicanisme[2]”.
Diversos mitjans de comunicació es varen fer ressò de l'esdeveniment, entre aquestos, el diari Las Provincias[3]. Un mitjà estatal com l'ABC, a la secció “Informaciones y noticias de toda España” de diumenge 27 de gener de 1929, informa que l'organització d'aquest viatge havia estat portada endavant per la Casa de la Democràcia de València: “A la estación acudió enorme gentío, que dio vivas a Valencia y a Blasco. Entre los concurrentes estaban Azzati y la directiva de la Casa de la Democracia y la redacción de El Pueblo”[4]. S'ha de remarcar ací que, tot i trobar-nos a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, resulta ben estrany, si tenim en compte el que anys després va suposar la dictadura franquista amb l'intent de mantenir controlada la societat de forma absoluta sota l'ideari nacional-catolicista, que el règim consentira l'existència d'aquest tipus d'agrupacions democràtiques, encara que en aquells moments estiguera constituït per un govern civil. Això no obstant, Narváez, al seu treball sobre la història de l'Orfeó Català, ens dóna una resposta a aquesta aparent contradicció: “Pel que fa a la Dictadura [de Primo de Rivera], gairebé tots els dirigents d’aquests grups [blasquistes, valencianistes simpatitzants del "Partido de Unión Republicana Nacionalista" i associacions culturals com les dels ratpenatistes, Nostra Parla, Lliga de solitaris nacionalistes...] acceptaren bonament el Directori i les seves propostes regeneradores i descentralitzadores de l’Estat”[5].
Pel que sabem, la Casa de la Democràcia era la seu des de la qual es difonia l'ideari republicà. Tenim constància que Fernando Valera, un dels líders i i fundadors del Partit Radical Socialista, escissió esquerrana del Partido Republicano Radical de Lerroux, hi va fer mítings polítics. Fernando Valera[6] va ser diputat per València a les corts de Madrid per aquest mateix partit[7] l'any 1931. Tot i ser extremeny de naixement, arribà a València en 1917 per a treballar en el cadastre. Va mantenir contactes freqüents amb Blasco Ibáñez, la qual cosa li va permetre arribar a dirigir el mateix diari El Pueblo, fundat per Blasco.
Resseguint la mateixa crònica del diari ABC d'aquell dia, que relata l'aplec i marxa dels expedicionaris, sabem que abans d'eixir cap a Barcelona, varen ser acomiadats pel també polític i periodista, Félix Azzati. Azzati havia estat un destacat col·laborador de Blasco Ibáñez, i l'any 1906 es convertiria en director de El Pueblo, ja que Blasco li va vendre el diari[8]. I sembla que va ser el capitalitzador dels triomfs de l'activitat política del seu mentor Blasco, el qual abandonà el país i s'establí a l'estranger les dues darreres dècades de la seua vida.
 |
| Avelino Almerich i la seua esposa (Col·lecció particular) |
Pel que fa al protagonista i expedicionari objecte de la nostra atenció ara, sabem que Avelino Almerich Cerveró (Montserrat 1881-Alcàsser 1946), a banda d'exercir d'escriptor ocasional amb la redacció d'aquest dietari o memòria de viatge -l'únic dels seus manuscrits amb finalitat literària conservats-, també era un àvid lector. De fet, a la seua biblioteca hem pogut trobar, a part de l'obra completa de Blasco Ibáñez, altres novel·les de caire naturalista com El ventre de París d'Émile Zola, o bé de tipus realista com Guerra i pau de Tolstoi, Un viaje de novios d'Emilia Pardo Bazán i els Episodios nacionales de Pérez Galdós. Segurament, les obres que, amb més probabilitat haurien pogut motivar que Avelino escriguera un dietari com aquest són les novel·les de viatges de Blasco, com ara En el país del arte o La vuelta al mundo de un novelista. No és gens estrany percebre l'excepcionalitat cultural que representa Avelino en un poble de l'Horta com Alcàsser, al primer terç del segle XX. Com bé detalla Antoni Simó en parlar del dietari d'Avelino “ens sorprén gratament que un simple escrivent i soci d'empresa de l'algepseria de Francisco Mateu duguera a terme, mitjançant les seues pròpies observacions, una descripció tan sensible i culta”[9].
Una altra faceta cultural destacada en la vida d'Avelino Almerich va ser l'afició pel teatre. Pel que hem pogut extraure del treball de Joaquim Gericó[10], sabem que Avelino era un dels membres més actius i dinamitzadors del món cultural local del poble d'Alcàsser, a principi del segle XX, ja que pertanyia, en qualitat “d'encarregat de supervisar dels textos, pronunciació, fraseig, etc.” a la companyia teatral anomenada Cuadro Artístico, la qual sembla que es va refer a partir d'un altre grup que abans de la guerra s'anomenava Pensat y Fet. La gent de Pensat y Fet, després d'uns quants anys d'inactivitat provocats per la Guerra Civil, reprendria l'activat escènica a partir dels anys quaranta, i es va reagrupar sota el nom del que la gent coneixia com a Cuadro Artístico, perquè, segons Gericó, era una expressió característica dels grups de teatre d'aleshores. A Alcàsser també hi va haver un altre grup teatral anomenat El Quepis, que representava obres de caire conservador com el Don Juan Tenorio de Zorrilla, a Pasqua, però desconeixem si Avelino hi participava. La seu de la companyia Cuadro Artístico era el Círculo el Porvenir, i la d'El Quepis era el Círculo Instructivo Agrícola[11].
No seria casualitat que fóra el mateix Avelino qui fera la tria de les obres que representara la companyia, i això ens ho confirma el mateix dietari. Al repertori de Cuadro Artístico de principi dels anys quaranta, trobem que, entre les tres obres citades per Gericó[12], ens apareix sobtadament una peça d'Àngel Guimerà, Terra Baixa (1897) – en castellà – ; i el dissabte dia 2 de febrer de 1929, en tornar de Menton i fer parada aquell dia a Barcelona, Avelino ens comenta que “por la noche admiramos a Borrás interpretando en catalán (ni que decir tiene) la obra del gran dramaturgo Ignacio Iglesias (sic), Mari Rosa”[13]. Avelino s'enganya i atribueix equivocadament a Ignasi Iglesias una obra d'Àngel Guimerà, perquè al mateix teatre sí que es va representar a les quatre d'aquella vesprada una obra d'Ignasi Iglesias, encara que no es tractava de Maria Rosa (1894) -l'hora de la representació de la qual era a les deu de la nit-, sinó d'El Cor del Poble (1902)[14]. No obstant això, a pesar del comprensible error d'atribució que apareix al dietari, no seria descartable que, com a supervisor dels textos, s'incloguera al repertori, per iniciativa pròpia, una obra de caire “seriós” com aquesta, tot i que el més fàcil hauria estat que aquest mateix repertori estiguera conformat exclusivament per sainets o obres intranscendents -les quals hi serien afegides en anys posteriors- com la Millona, d'Enrique Suárez de Deza, o Morena Clara d'Antonio Quintero i Pascual Guillén[15], clars exemples de teatre popular d'entreteniment, inofensius de cara als censors del règim franquista.
El comentari d'Avelino adjuntat per ell mateix entre parèntesis, “interpretando en catalán (ni que decir tiene)” transmet molt clarament l'ideari blasquista pel que fa a la llengua. Sembla a ulls d'Avelino, una insistència 'anormal', o més bé, un comentari entre la sornegueria i la sorpresa que els catalans s'encaboten a representar en català una obra “que admiramos” com Maria Rosa. Per a Avelino, sembla que el fet d'escenificar l'obra en català constitueix una provincialització d’aquesta, la qual cosa aniria en contra de la internacionalitat del republicanisme valencià, que tot ho fa en castellà, com ell i el seu admirat Blasco. En paraules de Mira[16], Blasco considera que “la ideologia espanyola era universal, la tenien tots assumida, inclosa una gran part de la gent de la Renaixença catalana”. Fuster, al seu llibre Nosaltres els valencians[17], ens detalla perfectament a què respon aquest ideari polític de Blasco i dels seus seguidors, el qual és titllat de “federalista” o “sucursalista”, enfront dels partidaris o militants de grups culturals o polítics que tractaren d'anar més enllà del bilingüisme “bien ententido” dels renaixencistes, com els joves que a València formaren “València Nova”, seguidors de l'esperit catalanista de “Solidaritat Catalana”, i que foren violentament amenaçats amb “chulería” pels seguidors de Blasco[18].
Un exemple paradigmàtic de la ideologia blasquista també la podem trobar al diari El Pueblo. A un editorial de 1907, que es titula “La Lepra catalanista”, Blasco Ibáñez desqualifica obertament un altre diari en considerar-lo defensor dels “enemigos de la agricultura valenciana, de la burguesia separatista catalana, frailuna, vetusta, partidaria de la independencia del famoso principado”[19], és a dir, acusa els catalans de promoure el proteccionisme econòmic i, consegüentment, d'ofegar l'economia exportadora valenciana (internacional) amb les seues pressions per pujar aranzels, i així afavorir i protegir la venda dels productes de la indústria catalana a tot l'Estat davant d'aquells que vénen de l'exterior[20]; també acusa els catalans de separatistes, la qual cosa xoca amb la seua idea de nació indivisible, que admet certes concessions regionalistes, com les preconitzades pels renaixencistes valencians que Fuster anomena “sucursalistes”[21].
Alguns dels expedicionaris, a Menton (Col·lecció particular)
L'actitud anticlerical de l'ideari blasquista, pejorativament expressada mitjançant l'adjectiu 'frailuna', es fonamenta en el fet que la burgesia catalana ha estat la impulsora i ha ajudat a consolidar, juntament amb l'Església catalana, una Renaixença catalana que ha anat més enllà de qüestions culturals com la llengua i, a més a més, ha arribat a abastar també l'esfera política. És, per tant, aquesta unió burgesia-Església, pel que fa a la manera d'acarar la qüestió nacional catalana, el que provoca un sentiment de rebuig en el “regionalista” Blasco. Joan F. Mira, resumeix aquesta idea de la següent manera: “(Blasco) veu que la Renaixença al Principat està impulsada per la burgesia i l’Església, i d’aquí ve”, o siga, aquesta aliança és l'origen de “el seu anticatalanisme”[22].
L'esquírria que Blasco i els seus seguidors sentien envers tot allò que fera olor de català arribava fins al punt d'abominar del mateix rei fundador del regne, al qual qualificava de “rey clerical, supersticioso y sucio”. No obstant això, als blasquistes no estalviaven esforços per fer reviure el vell mite de l'Islam feliç, encara que és poc creïble que sincerament s'ho cregueren: “Valencia ha sido siempre menospreciada y vejada por Barcelona, desde que nos conquistó un rey clerical, supersticioso y sucio, que aniquiló la civilización árabe en nuestra tierra, rica, científica, tolerante, rica en principios de cultura, poética y soñadora, para sustituirla por una dominación sanguinaria e inquisitorial”[23]
Els expedicionaris a Menton, segons una fotografia de l'Arxiu de Las Províncias.
Per acabar, com a nota final d'aquestes paraules preliminars, m'agradaria concloure amb unes paraules de Vicent Marí aparegudes al diari Levante de l'any 2008[24]. Constitueixen una definició bastant contundent del que ha suposat històricament el moviment blasquista, el qual podria ser definit com un “moviment populista radical profundament reaccionari: espanyolista, militarista, feroçment anticatalanista, eventualment antisemita i tot embolcallat de força bromera verbal antiplutocràtica i anticlerical que no li va impedir acabar confluint en la Segona República amb plutòcrates clericals espanyols militaristes”. O siga, el blasquisme, a part de seguir una ideologia populista, anticatalanista, republicana i, en certa manera, conservadora, no dubtà, amb el temps, d'arribar a sintonitzar amb els 'frailunos' per tal d'aconseguir, si calia, certa quota del poder.
Francesc Hernàndez Flor
herflor@alumni.uv.es
[1] ABC, diumenge, 27 de gener de 1929. Edición de la mañana, pàg. 43.
[4] ABC, diumenge, 27 de gener de 1929. Edición de la mañana, pàg. 43.
[5] Narváez Ferri, Manuela. L'Orfeó català, cant coral i catalanisme (1891-1951) Tesi doctoral. Universitat de Barcelona, 2005, pàg 692.
[9] Simó, Antoni. Alcàsser, biografia d'un poble en guerra. València: Universitat de València, 2010, pàg. 71.
[10] Gericó Trilla, Joaquín. Alcàsser i la seua Música. Alcàsser: Ajuntament d'Alcàsser, 2004, pàg. 144.
[11] Simó, Antoni. op. cit., pàg. 69.
[12] Les altres dues obres eren dos sainets: Als bous de Castelló, de Manuel Soto Lluch i Tres roses en un pomell de Francisco Palanca. A: Jericó Trilla, Joaquín. Alcàsser i la seua música. Alcàsser: Ajuntament d'Alcàsser, 2004, pàg. 144.
[13] Almerich Cerveró, Avelino. Memoria de mi viaje a Menton a visitar la tumba de de Vicente Blasco Ibáñez. Ed. Francesc Hernández. Alcàsser: Associació d'Estudis Locals d'Alcàsser, 2007, pàg. 91.
[14] Aquell dissabte 2 de febrer de 1929, segons la cartellera del diari La Vanguardia, els actors Enric Borràs i Assumpció Casals interpretaren en el Teatro Cómico dues obres més en català a la sessió de les quatre de la vesprada, que varen ser La Dida, de Serafí Pitarra i El Cor del Poble, d'Ignasi Iglesias (La Vanguardia, Dissabte 2 de febrer de 1929, pàg. 20).
[16] Vegeu la nota 2.
[17] Fuster, Joan. Nosaltres els valencians. Barcelona: Eds. 62, 1995 (15ª ed.), pàgs. 225-231
[18] Ibidem, pàgs. 230-231.
[19] “La lepra catalanista”. El Pueblo, dijous 13 de juny de 1907.
[20] Pense que aquest missatge calaria fàcilment en la mentalitat dels agricultors valencians, tot i que el nostre protagonista, Avelino, es dedicava a la venda d'algeps, ja que tenia l'empresa de distribució d'aquest material, Yesos Mateu.
[21] Fuster, Joan. op. cit., pàgs. 230-231.
[23] Vegeu la nota 19.
[24] Martí, Vicent. “Jugueu amb foc, blasquistes” Levante-emv, dijous 10 d'abril de 2008.
