Escartí, Vicent Josep: Memòria privada. Literatura memorialística valenciana dels segles XV al XVIII. València, Eliseu Climent Editor, 1998, 311 pp. ISBN: 84-7502-545-5.
* * *
La nostra literatura, si se situa entre els segles XVI i XVIII, sempre ha estat, per als estudiosos que s’hi ha volgut dedicar, una qüestió problemàtica. I no és que ho haja estat precisament per la seua evolució o la seua temàtica, o més encara, pel seu estudi. Si més no, el problema rau en una cosa inicialment tan senzilla: la seua denominació. I és que hom se sorprén d’arribar a aquest punt i trobar innombrables aclariments que tracten d’explicar un període de temps que, en essència, és ben senzill de retractar. De la postura decadent passem a la moderna només en llegir uns manuals o altres. Ara bé, arribats a un cert punt, i posats a treure’n algun profit, més valdrà decidir-nos, i exposar les vàlues que asseguren aquesta època com una de les més pobres o més fructíferes de les nostres lletres.
Malgrat tot, i amb l’avanç en les investigacions al voltant d’aquest període literari, hom és capaç de veure que les designacions atribuïdes sovint són resposta a consideracions alienes al fet productiu, i que, en conjunt, no és ni una cosa ni una altra. Que l’anomenada Decadència ho és només per gust, per la voluntat de fer veure que no ha passat res, que la societat valenciana s’ha estancat i s’ha fet veure al mirall d’una noblesa castellana admirada i pomposa com ella sola. I, més encara, la literatura catalana en aquest moment és, doncs, la castellana, i res més que la castellana. El Siglo de Oro és la mostra més paradigmàtica, la raó de pes, i la resta ja no és digne de valoració pròpia i autònoma. Al País Valencià, la cosa sembla que va pel mateix camí i no és més que una imitació perifèrica del que s’està donant al centre, al nucli de l’èxit literari. Sí, d’acord. Però hi ha d’haver alguna cosa més. I, en efecte, la hi ha. No debades, la societat catalana avança també en aquest sentit i després, arribat el segle XIX, esclatarà amb el moviment de la Renaixença. Abans, però, comencen a gestar-se les inquietuds i les intencions que portaran a aquesta idea. I són precisament aquestes inquietuds, aquestes voluntats darreres, les que s’assenyalen i són deixades per escrit durant l’edat moderna. Parlem, evidentment, de la literatura memorialística, una etiqueta que sembla recuperar uns dels gèneres menys estudiats i més íntims dels nostres avantpassats moderns.
El ventall de possibilitats és ben variat. Cròniques, annals, dietaris, memòries o simples noticiaris se situen al capdavant d’una literatura que busca en allò que l’envolta l’essència per poder viure, i continuar avançant. Perquè, en efecte, aquesta mena d’anotacions també suposa la voluntat ferma de mantenir l’estil, l’estructura i la consideració d’una llengua que, arribats al segle XVIII, veuran prohibida de cop i volta, almenys en els cercles administratius i fiscals més directes amb el nou monarca absolutista. És el testimoni de les seues vivències, dels ritus i maneres de viure, la seua idiosincràsia. L’actualitat de l’edat moderna queda recollida en aquestes notes i, d’aqueixa manera, ben bé ens és possible de conèixer pràcticament qualsevol detall, per mínim que siga, que afecte l’autor i la seua vida. I no cal ni dir que darrere de cada nota s’hi troba l’estil de l’autor, el seu segell d’impremta. Aquesta literatura, doncs, que ja s’havia donat al segle XV, veu en l’edat moderna un revifament que, en ocasions, ha passat desapercebuda per la desconsideració que se li ha donat. En canvi, entre les seues múltiples variacions trobem detalls d’humor o d’ironia, d’esclat o de tristesa. És la vida posada al servei de la literatura en l’estat més pur. Potser és una qüestió més o menys discutible tractar de conèixer si, quan ho escrivien, tenien voluntat estilística i purament literària.
Però, de la mateixa manera que aquesta part nostra ha estat, durant molts anys, desprestigiada i desconsiderada com un material ínfim i menysvalorable des de qualsevol punt de vista, alhora que es considerava la nostra literatura com de Decadència, el nostre punt de vista, ara, pot ben bé canviar i mirar-nos-la amb un altre prisma, ben diferent. I aquesta és, sense cap mena de dubte, l’objectiu que el professor Vicent Josep Escartí persegueix a Memòria privada. D’aquesta manera, trobem en cadascun dels escrits una voluntat de crear i conservar, de fer romandre, d’escriure i deixar constància d’allò que passa i allò que cal que siga conservat. És la realitat contada des d’un punt de vista únic, coetani, directe. Cap com ells és capaç de narrar ara per ara la Guerra de les Germanies o l’expulsió dels moriscos. Si els ha interessat, si ho han vist important, ho han deixat ressenyat. I és així com podem saber de quina manera van desenvolupar-se morts de reis, reines, bisbes i papes; disputes i baralles, conflictes; batejos, naixements, estadístiques, descripcions, festes, catàstrofes, problemes i solucions, discursos, autèntiques narracions... fins i tot, la troballa d’un gat de sis potes, un xiquet sense cames ni peus o el part perfectament detallat d’uns xiquets siamesos són recollides a Coses evengudes en la ciutat e regne de València, de la mà de Pere Joan Porcar. Pere Martí és capaç de narrar-nos els esdeveniments que fan esclatar la Germania a la ciutat de València, i l’evolució del procés. Vicent Gil, minuciosament, dóna compte dels esdeveniments que es van succeir en la celebració del Segon centenar de la canonització de sant Vicent...
Memòria privada només és un recull, amable i breu, que resumeix l’estima del professor Escartí per aquestes joies literàries, que l’han ocupat vora una vintena d’anys de la seua tasca investigadora. La memorialística valenciana dels segles XV al XVIII, però, sembla derivar en un seguit de conseqüències importantíssimes en la consideració de la literatura coetània i posterior i, més encara, en l’estructura i la forma de fer literatura de l’època. És, més que un testimoni, una peça clau que cal considerar dintre del nostre marc literari. En aquell moment, la literatura parlava, i ho feia a través de les lletres d’una sèrie d’il·lustrats i erudits que, davant la situació precària en què vivia la seua pròpia literatura, es decidiren a iniciar un nou camí, sense saber pràcticament quines repercussions posteriors podia arribar a tenir. I així, escriuen per recordar-ho, per deixar-hi constància d’uns esdeveniments que, possiblement, si no hagués estat per ells, hui dia desconeixeríem. La desconfiança en el coneixement i la saviesa de l’època ajuda aquests homes a “narrar” allò que els envolta i, ara, justifica la creació d’un recull subordinat a una certa cronologia, a un seguit d’esdeveniments, de causes i conseqüències. És un pas del temps, un canvi en el pensament i en les opinions. Uns esdeveniments que se succeeixen i un “escriptor” ferm, constant, que pren instintivament la voluntat de destacar-los. És la realitat feta història. La quotidianitat feta pas del temps i, per tant, narració. Cal acceptar-ho, doncs, i defensar-ho: d’ací a la literatura, només hi ha un pas...
Moisés Llopis i Alarcón
moilloia@alumni.uv.es
moilloia@alumni.uv.es
